Unitat sòl paisatge

Principals unitats de paisatge  

Les unitats de paisatge descrites són les més importants en el conjunt de paisatges agrícoles de Catalunya, no obstant no contempla la totalitat del conjunt de paisatges de Catalunya. L’objectiu és mostrar unes unitats de paisatge generalistes per aprofundir en el coneixement dels tipus de sòls més representatius.

L’aplicació d’una perspectiva geogràfica en el estudi del sòl permet un millor coneixement dels processos formadors i per tant de la identificació dels diferents tipus de sòls en el territori. El concepte geogràfic, en la formació dels sòls, respon a l’acció conjunta d’elements naturals com el clima, el substrat geològic, la vegetació, el relleu i l’acció antròpica.

Els sistemes de cultius es distribueixen en les unitats de paisatge on es desenvolupen  els sòls millor adaptats al maneig de les explotacions agrícoles al llarg de la història del nostre país. Entre els principals paisatges es descriuen les plataformes, les terrasses, les planes al·luvials, els fons de vall i un conjunt de sistemes en vessant.

1.1      Plataformes

Les plataformes són estructures més o menys planes i de pendent suau que poden estar connectades als peus de formacions muntanyoses o aïllades formant unitats independents. Cal distingir entre les plataformes estructurals i les no estructurals. Les primeres estan originades per materials geològics consistents i les segones per sediments d’origen al·luvial. Dins d’aquesta distinció els sòls més representatius dels cultius de Catalunya són els d’origen al·luvial.

Fotografia n.6. En la imatge adjunta s’observen les capçaleres d’una sèrie de cons de dejecció coalescents (Pla de Viu) als peus de la Serra Llarga a la Conca de Tremp. Al fons la serra de Sant Corneli (Pallars jussà). Les plataformes ocupen posicions altes i mitges en el paisatge. Amb una visió de gran escala són fàcilment distingibles per la seva posició, relleu i litologia. Plataformes estructurals: Són les plataformes on el material subjacent és una roca dura, generalment calcària. Els sòls s’han desenvolupat per alteració dels materials in situ i per acció del clima i la vegetació climàcica.   Fotografia n.7. Vista d’una plataforma estructural. L’horitzó subjacent del sòl és una roca calcària d’un metre de profunditat que descansa sobre capes de lutites. L’erosió remuntant de la plataforma residual deixa veure els fragments de roca distribuïts sobre les parets de lutita. Les plataformes d’origen al·luvial les podem subdividir en dos tipus segons el seu origen: Plataformes de Ventalls al·luvials Són les originades per ventall al·luvials als peus de formacions muntanyoses. Les avingudes de materials successius poden donar lloc a acumulacions de materials que poden superar el centenar de metres d’altura. La visió aèria d’aquestes formacions és cònica, motiu pel que també s’anomenen cons de dejecció. Els processos d’erosió posteriors retallen els cons pels laterals i en moltes ocasions originen barrancs en l’interior dels ventalls. També es poden erosionar en la seva capçalera, originant formacions aïllades del massís muntanyós. En ocasions es poden formar solapaments de ventalls coalescents donant lloc a formacions planes de gran extensió en posicions de peudemont. Majoritàriament els materials dipositats són fragments de roca calcària de formes esferoïdals, més arrodonides en les parts distals del ventall. La matriu terrígena que envolta els elements grossos és de textura mitjana a moderadament grossa. Aquestes plataformes tenen en el seu punt distal un front de ventall que trenca la suau pendent general amb una ruptura molt abrupta i on es poden observar els materials dipositats en estrats. Fotografia n.8. Vista d’un ventall amb plantacions d’olivera. El ventall s’ha desenvolupat  als peus de la serra del Boix (Comarca del Baix Ebre). En un primer pla s’observa una zona erma amb afloraments d’horitzó petrocàlcic que dificulten el creixement de la vegetació. Plataformes de terrasses Són les originades per dipòsits de rius durant l’era quaternària en els períodes de desglaç. Les formacions són planes, de pendent molt suau (<2%) amb graves transportades a molta distància, generalment poligèniques i arrodonides. Les terrasses han quedat, sovint, dissectades amb posterioritat per l’encaixament dels seus rius i tributaris deixant un bescoll o turó testimoni que s’alça per damunt de les terres més baixes. Els límits de la plataforma es troben retallats originant parets verticals on es pot mesurar la potència de la terrassa i el material subjacent, generalment roques sedimentàries. Fotografia n.9. Vista del front d’un bescoll a la Comarca de les Garrigues. La terrassa té una potència de menys de dos metres, amb formació d’un horitzó petrocàlcic damunt d’unes lutites. L’abandonament dels camps de cultiu ha donat pas a la formació d’una pineda esclarissada amb matolls. 1.1      Vessants El paisatge en vessant és fàcilment distingible en àrees muntanyoses on els pendents són forts. En un altre nivell, quan els pendents són molt suaus, es pot perdre la perspectiva essent més difícils de localitzar. També hi ha vessants associats a diferents unitats de paisatge on l’erosió origina zones de pendent, especialment en els flancs de cons de dejecció i plataformes estructurals, i entre terrasses amb forts desnivells. En aquest conjunt de paisatges agrícoles s’engloben les zones del territori, associades a moviments col·luvials, des de les divisòries fins a l’enllaç amb altres unitats de paisatge com terrasses, fons i planes al·luvials. Les subdivisions dels diferents tipus de vessant es realitzen a partir de la relació entre la pendent i la longitud del vessant en els seus paisatges característics. Els vessants més característics dels nostres paisatges es poden subdividir en tres tipus segons el pendent, la longitud i els sòls desenvolupats. La transformació agrícola dels sòls de vessant ha tingut un fort component antròpic ancestral. Els treballs de manteniment dels sòls per preservar-los de l’erosió i facilitar el cultiu ha modelat aquests paisatges fins a l’actualitat. Vessants abancalats en àrees de pendent molt fort En vessants de muntanya de pendent fort i molt fort s’han desenvolupat uns sistemes d’abancalament on els marges estan revestits amb murs de pedra seca. Aquesta construcció antiga ha permès l’adequació de l’agricultura en moltes zones de muntanya on el pendent limitava la producció de cultius. Els abancalaments s’han produït amb pocs moviments de terra, mitjançant una tècnica de desenvolupament de marges que retallen el vessant en franges estretes mantenint així la superfície de cultiu plana. Els bancals segueixen el contorn del vessant com una línia de cota, generant uns paisatges molt característics de franges estretes i sinuoses. Actualment una part important d’aquests sòls han sofert un abandonament agrícola, on l’estabilitat dels sòls abancalats ha permès el desenvolupament de boscos naturals i de reforestació. Fotografia n.10. Paisatge típic de Les Garrigues. L’abancalament de les zones de mitja vessant permet el cultiu d’oliveres i cereal en àrees muntanyoses. La vegetació natural són pinedes esclarissades de pi blanc amb matoll baix. En les zones no abancalades es poden entreveure els afloraments de roca per efectes de l’erosió. Vessants d’enllaç amb pendent molt suau Són vessants de pendent suau, molt estables i sovint lleugerament abancalats. Els parcel·laris són de mida gran i es posicionen en vessants d’enllaç amb planes d’inundació i ventalls al·luvials. També s’ubiquen en finals de vessant en contacte amb terrasses baixes. Els sediments col·luvials, dipositats, solen ser més vells que en vessants més inestables. El temps a permès que els sòls desenvolupats presentin processos d’edafització més complexes que en sòls joves. Fotografia n.11. Vista d’una zona de vessants suaus amb les marques d’erosió de la xarxa de drenatge que incideixen en el paisatge formant barrancs. Els cultius dominants en condicions de secà són l’olivera i l’ametller (Conca de Tremp, Pallars Jussà). Vessants curts de pendent moderada Aquests vessants s’observen en paisatges dissectats per una xarxa de drenatge disposada en paral·lel originant unes seccions transversals ondulades. Els paisatges originals són cubetes de sedimentació per on han circulat sistemes fluvials que han dipositat sediments i posteriorment els han retallat i aprofundit per encaixar la xarxa de drenatge dins de la cubeta de sedimentació. A les parts sumitals o divisòries afloren les roques sedimentàries o els vestigis de les terrasses residuals mentre que els fons són d’origen fluvial. Els vessant d’enllaç entre les divisòries i els fons de la xarxa de drenatge són curts (desenes de metres), generant un paisatge final amb vessants abancalats enfrontats amb un fons central comú. Fotografies 12 i 13. Vistes dels vessants que escorten un fons de vall originat sobre un antic braç del riu Corb a la comarca del Pla d’Urgell. A la part alta, amb plantacions de fruiters, s’ubiquen els ventalls residuals del riu. Els sòls dels ventalls contenen les graves típiques de forma plana anomenades “xavet”. Els vessants són curts i abancalats, freqüentment sembrats de blat, fins arribar al fons, sembrat d’alfals. En els vessants es desenvolupen sòls poc profunds sobre les lutites, margues i gresos subjacents. En els fons hi ha sòls molt profunds, de granulometries moderadament fines amb pocs elements grossos. L’origen dels vessants i fons és l’encaixament de la xarxa de drenatge local.   1.1      Terrasses Les terrasses són els dipòsits que els rius, a mesura que s’encaixen en la seva trajectòria, deixen en els seus marges. Quan els materials que tallen els rius són de diferent consistència les terrasses es dipositen sobre els materials més tous. D’aquesta forma quan els rius travessen roques, aquests s’encaixen sense formar terrasses, flanquejats per parets verticals. En zones de barrancs, més inestables, les terrasses poden presentar una forta inclinació en direcció a la llera del riu. Les terrasses dels rius principals presenten superfícies planes, paral·leles a la xarxa de drenatge i de mida variable segons el cabal del riu i la duresa dels materials que travessa. Les terrasses es situen a diferents nivells sobre el curs actual del riu, de forma que les més velles es situen en les posicions més altes del paisatge i les més recents en les posicions més baixes. Les terrasses desenvolupades pel conjunt de rius principals de les conques de Catalunya representen una part important dels sòls cultivats per fruiters, de regadiu i secà. Així tenim com a zones fructícoles destacables les terrasses de l’Ebre, Segre, Fluvià, Llobregat i Francolí. Fotografia n.14. Vista d’una Terrassa baixa del riu Llobregós en el seu pas per la comarca de la Noguera (Al fons Castell de Ribelles). La línea de xops separa la terrassa de la plana d’inundació. Els sòls d’aquesta terrassa s’han desenvolupat sobre dipòsits de  sediments detrítics fins, amb molts pocs elements grossos. Segons la ubicació respecte al nivell actual del riu les terrasses es classifiquen com: Terrasses altes Terrasses mitges Terrasses baixes Plana d’inundació En el relleu general del paisatge, el conjunt dels grups de terrasses són distingibles arbitràriament separant per proximitat i llunyania a la llera del riu, a excepció de la plana d’inundació, que com el seu nom indica per altura i proximitat al riu es inundable en episodis d’avingudes importants associades a èpoques de pluges intenses. Les granulometries de les terrasses depenen de la intensitat dels processos i dels sediments transportats pel riu. Fotografia n.15. Vista de terrasses baixes del riu Ebre al seu pas per la comarca de la Ribera d’Ebre. Al fons, la línea d’arbres separa els sòls de la terrassa de la llera del riu. La formació d’aquests sòls és molt recent, en menys de cinquanta anys les terrasses han crescut més d’un metre d’alçada, fet que pràcticament fa que es puguin considerar terrasses baixes inundables. 1.1      Planes al·luvials Les planes al·luvials són superfícies rectilínies de perfil suau concavoconvex, formades per ventalls de rius que circulen a baixa velocitat. Pot haver-hi superposicions de ventalls, originant grans superfícies amb formes poc definides. En moltes ocasions es poden veure els antics meandres colmatats en l’interior dels ventalls. És molt freqüent que les zones més distals dels ventalls siguin més baixes, on ocasionalment es poden generar àrees endorreiques, amb granulometries més fines degudes a la sedimentació de les partícules transportades. Fotografia n.16. Vista d’una plantació de pomeres en un sòl de plana al·luvial de la comarca del Pla d’Urgell. Aquests paisatges admeten parcel·laris de fàcil mecanització. 1.1      Fons de vall Les posicions de fons de vall s’encaixen en les àrees més deprimides de les diferents unitats de paisatge, vessants, ventalls, plataformes, terrasses i planes. Els sòls de fons de vall s’originen per la deposició de materials al voltant de les lleres que constitueixen la xarxa de drenatge dels diferents paisatges. Els cursos hídrics actuals poden ser localment inactius, amb una xarxa de drenatge inexistent  a simple vista i que només resulta activa en alguns períodes de l’any, quan les pluges poden ser més intenses. En els fons es localitzen els sòls més joves de cada unitat de paisatge, i poden estar formats per materials externs del paisatge, que s’han dipositat pel transport d’un curs que s’inicia fora de la unitat, o be pels mateixos materials originats en la pròpia unitat, i que han sofert una separació de sediments per l’arrossegament de l’aigua.   Fotografia n.17. Detall d’unes parcel·les llaurades en posició de fons de vall al centre de la imatge. Els laterals del fons s’eixamplen per guanyar superfície cultivada sobre el final del vessant adjacent, tal com es pot observar pel canvi de color de la superfície del sòl. És molt freqüent abancalar les parcel·les per disminuir l’escorrentia superficial, l’erosió i afavorir la infiltració d’aigua. Els límits dels fons de vall es separen fàcilment pel canvi de pendent en els seus laterals. Segueixen trajectòries sinuoses i suaus, seguint el fons de la xarxa de drenatge. Freqüentment, els marges laterals dels fons han sofert anivellacions per augmentar la superfície agrícola. També són freqüents els abancalaments per disminuir el pendent general, disminuint el risc d’erosió.